Sasida optica per J. Lafita (progècte DiGaM). Mesa al format HTML per J.-F. Blanc.
En parlant de Lengadòc, nos referissèm, non pas
a la província reiala de l'ancian regim, mas puslèu
al grop de païses qu'emplegan los parlars lengadocians. Es
atal qu'anexam al nòstre domeni : Agenés, Carcin,
Roèrgue, Orlhagués e païs de Fois, e que ne
trasèm Velai, Vivarés e païs de Nimes e d'Usès*.
* Convendriá d'i ajustar encara los parlars del Peirigòrd
meridional (Brageirac e Sarlat) que presentan los caractèrs
distinctius del lengadocian.
Aquel vast airal enclau aproximativament onze despartiments :
Lausèra, Avairon, lt, lt e Garona, Tarn e Garona, Tarn,
Nauta Garona, Aude, Arièja, Erau e Gard. Cal i ajustar
una part de Cantal, de Gironda e de Pirenèus Orientals,
e ne distraire una part d' lt e Garona, Tarn e Garona, Nauta Garona,
Arièja e Gard. Aquò representa almens 3.500.000
abitants sus un total d'unis dètz milions d' ccitans cispirenencs.
Lo dialècte lengadocian constituís donc la mai poderosa
unitat linguistica de la Tèrra d' c.
Aquela unitat resulta de la configuracion geografica de la província
entre Ròse, Garona, Mediterranèa, Pirenèus
e Massís septentrional. Suls penjals meridionals d'aquel
Massís, isolats del Nòrd pels Monts d'Auvèrnha
e de la Margarida, los païses de cantonament (Orlhagués,
Gavaudan, Roèrgue, Cevenas, Naut Carcin e Albigés)
se religan estreitament per las vals de Tarn, d' lt e de lors
afluents cap a Garona, e per las vals de Gard e d'Erau cap a la
mar, als païses de passatge (Nimesenc, Montpelhierenc, Biterrés,
Narbonés, Carcassés, Lauragués, Tolosan,
Bas Carcin e Agenés), que s'escalonan de Ròse a
Garona per la planura estreita del ribairés mediterranenc,
la val inferiora d'Aude e de son afluent Fresquèl e lo
còl de Naurosa. De pariva faiçon, las nautas vals
d'Aude e d'Arièja embrancan Rasés amb Carcassés
e lo païs de Fois amb Tolosan.
L'interdependéncia d'aquels terraires es la consequéncia
d'aquela disposicion fisica. De Narbona a Carcassona, se crosan
los vièlhs camins que, despuèi los temps de la preïstòria,
meton en relacion las tèrras ibericas de Catalonha amb
Provença e lo Massís septentrional, lo bacin de
Ròse amb lo de Garona. La sofraita d'un grand centre de
convergéncia es estada parcialament suplida per aquels
ligams geografics que, de tot temps, an solidarizat las tèrras
lengadocianas. Per dessús las varietats geologicas e etnicas,
Lengadòc a congreat e servat una vida comuna tant e mai
que cap d'autre païs natural. De mai, sa situacion l'a gandit
pendent de longs sègles de las influéncias racicas
e linguisticas vengudas del Nòrd. Aquestas l'an pogut aténher
que sedaçadas e amortidas a travèrs Provença
a l'Est e Lemosin al Nord-Oèst.
Es pas tròp s'aventurar de dire que l'òssa montanhenca
d' ccitània a favorizat la fixacion e la permanéncia
de las raças preïstoricas. Los limits de la lenga
d'Oïl e de la lenga d' c mòstran clarament lo ròtle
jogat pel sistèma orografic dins la conservacion dels pòbles
meridionals. Al Nòrd d'aquel limit, los envasidors balajan
literalament las populacions; al Sud, al contrari, pòdon
penetrar que per infiltracion e barreja amb los autoctòns.
A la fin de l'epòca neolitica e a la del bronze, los dos
penjals dels Pirenèus veson se desvolopar una cultura pròpria,
aquela del pòble pirenenc que correspond a la civilizacion
megalitica, dont los Basques serián los darrièrs
representants. Segon Bosch i Gimpera e Serra Ràfols, sas
manifestacions s'espandisson dels Pirenèus catalans al
Massís septentrional e, al delà de Ròse,
fins als Alps Maritims. Los envasidors venguts d'Africa o d'Asia
poiràn s'i barrejar, mas arribaràn pas jamai a obliterar
aquel primièr fons racial.
Demest aquestis, los escrivans de l'antiquitat senhalan los Ligurs,
d'origina mal coneguda, que, vèrs lo segond millenari abans
Jèsus Crist, ocupèron l'Euròpa occidentala
per se cantonar pus tard dins los Alps de Provença. Correspondon
dins nòstras regions a l'edat del bronze. Prèp de
onze cents ans après, los primièrs Cèltas
s'infiltran dins las tèrras occitanas e i pòrtan
la cultura halstatiana del fèr. Cap a l'an 500 abans Jèsus
Crist, los Ibèrs d'origina ispanò-africana caminan
lo long del litoral mediterranenc per s'arrestar a Ròse.
Dins aquel periòde, los pòbles mediterranencs pòrtan
lo bronze als nòstres aujòls. Del sègle VI
al sègle III abans Jèsus Crist, l'influéncia
grèca prend un grand desvolopament sul ribairés
lengadocian amb la fondacion d'Agde e probablament del pòrt
de Vendres. Los Ibèrs e los Ligurs s'ellenizan prigondament.
Las excavacions de Montlaurés còsta Narbona e aquelas
d'Enseruna prèp de Besièrs ne son d'irrecusables
testimònis.
A la fin d'aquela pontannada, cap a l'acabament del sègle
IV abans Jèsus Crist, una novèla onzada celtica,
aquela dels Galleses apareis dins nòstre terrador. Los
Vòlcas arecomics s'establisson sul litoral, mentre que
los Vòlcas tectosags ocupan lo païs naut amb Tolosa.
Darrièr elis, trobam los Elvians en Vivarés, los
Velaus en Velai, los Gabals en Gavaudan, los Rutèns en
Albigés e Roèrgue, los Cadurcs en Carcin, los Nitiobrigs
en Agenés.
D'aquí enlà, la fisionomia del païs lengadocian
es definitivament fixada. L'egemonia dels Vòlcas suls petits
pòbles anteriors : autoctòns, Ligurs o Ibèrs,
escapola lo primièr ensag d'unitat politica e linguistica.
Mas es pas negable qu'aquela dominacion suprimiguèt pas
grand causa de l'organizacion primitiva e que la gallicizacion
de Lengadòc, sobretot dins los Pirenèus audencs
e ariegeses e lo Massís septentrional, foguèt superficiala.
m es luènh de l'istòria oficiala qu'a elevat al
reng d'un dògma l'origina gallesa de tots los abitants
de l'Estat francés. Aquestis foguèron mai que mai
una aristocracia guerrièra inferiora en nombre. La conquista
gallesa cambièt pas mai la raça occitana que la
conquista francesa al sègle XIII.
L'arribada dels Romans, cobeses de s'assegurar una via terrèstra
de comunicacion amb la Tarraconesa, trebolèt fòrt
pauc l'estat de causas creat per l'installacion dels Galleses.
La cultura latina se substituiguèt simplament a la cultura
grèca. Los Vòlcas foguèron d'en primièr
de pòbles federats, servant lor govèrn e lor lenga.
Las divisions en civitates , pagi e vici gardan l'emmòtle
primitiu. Cal notar que lo primièr traçat de la
província romana seguís en gròs los confinhs
lengadocians. Dins aquel primièr periòde, la gallicizacion
de Lengadòc e mai de Catalonha fa de notables progrèsses.
N'es una pròva lo desvolopament dels toponims mixtes gallò-latins
dins aquelas regions (formas en -acos e -oialos).
Las tres principalas ciutats de Nimes, Narbona e Tolosa foguèron
los tres centres d'irradiacion de la civilizacion de Roma. Es
d'aquelas vilas que partissián los camins de penetracion
dins las regions vesinas : de Narbona a Tolosa, de Tolosa vèrs
Agenés, Carcin e Albigés; de Nimes cap a Gavaudan,
Roèrgue e Auvèrnha.
La personalitat del Lengadòc futur se precisa de mai en
mai e ajusta de caracteristicas novèlas a las ancianas
per se diferenciar del rèsta de Gàllia. Quand l'emperador
Dioclecian modifica la reparticion de las províncias, la
Narbonesa es reduita gaireben exactament als limits lengadocians,
e aquò fins a las invasions.
Al sègle cinquen, la fondacion d'un Estat visigotic contribuís
a destacar encara mai las tèrras lengadocianas de la Gàllia
del Nòrd per las aparentar amb las tèrras ispanicas
en fortificant la comunitat de cultura romana de la Narbonesa
e de la Tarraconesa.
Un pauc pus tard, jos los Carolingians, las colonias dels hispani
fugitius davant l'invasion musulmana que venguèron s'establir
en Lengadòc, e la part majora presa pels Lengadocians dins
la reconquista de Catalonha contribuiguèron a ressarrar
aquels antics ligams.
La creacion del reialme d'Aquitània e l'organizacion especiala
de la marca de Septimània meton en evidéncia las
tendéncias autonomicas dels nòstres aujòls
durant aquels temps escurs e trebolats. Mas es a la dinastia dels
comtes de Tolosa que conven d'atribuir lo principal ròtle
dins l'unificacion dels terradors len gadocians del sègle
IX al sègle XIII. Dins aquel long espaci, l'autoritat de
la familha tolosenca s'afortís mai o mens dirèctament
d'Agenés en Provença e d'Auvèrnha al païs
de Fois. Los reis de París sèrvan tant solament
una sobeiranetat nominala desprovesida de tota eficacitat practica.
Dins lo meteis periòde, los comtes de Barcelona, puèi
reis d'Aragon, penètran successivament, en 1067, dins lo
comtat de Carcassona; en 1112, dins lo comtat de Provença
e las viscomtats de Milhau e de Gavaudan; enfin, a la velha de
la Crosada Albigesa, devenon senhors de Montpelhièr.
Las doas dinastias occitanas luchan per la supremacia; calguèt
la Crosada per entrepachar la constitucion definitiva d'un Estat
occitan escapolat parallèlament a Barcelona e a Tolosa.
Los pòbles d' c avián una lenga dotada d'un prestigi
internacional, un estat social pròpri, una literatura e
un art originals; lor manquèt solament l'organizacion estatala
per defendre aquel patrimòni.
Los elements etnics qu'an constituit lo pòble occitan explican
la formacion de doas lengas distinctas al Nòrd e al Miègjorn
de Gàllia. La França septentrionala presenta una
fòrta predominància d'elements galleses e francs,
dementre que la França del Miègjorn possedís
en pròpri un fons ligur, ibèr e visigotic absent
al Nòrd. Cal téner encara compte de las raças
neoliticas qu'an pogut subsistir dins las regions escalabrosas
dels Alps, del Massís septentrional e dels Pirenèus
plan melhor que dins las planuras obèrtas de la França
d'Oïl. Enfin, cal pas demembrar qu' ccitània, despuèi
las epòcas mai luènhas, es estada penetrada per
las civilizacions mediterranencas e particularament per las culturas
grèca e latina.
Après las invasions, lo latin evoluís e s'altèra
rapidament per se diferenciar a l'aflat del substrat etnic, de
la situacion geografica e de l'estat politic. Lo francés
sembla s'èsser desgatjat primièr, l'occitan lo sièc
un pauc pus tard. Vèrs lo sègle IX, podèm
constatar l'existéncia de la lenga d' c als mots e fragments
de frasa escampilhats demest lo latin de las cartas. Lo tèxt
literari mai ancian, vertadièrament lengadocian, la Cançon
de Santa Fe d'Agen, es atribuit pels melhors jutges al segond
tèrç del sègle XI.
Malgrat l'estreita parentat racica de totas las populacions d'Occitània,
lo complèx etnic ligurò-iberò-celtò-germanic,
superpausat al fons preïstoric, es pas identic sus tots los
punts. Avèm aquí lo principal factor de la formacion
dels dialèctes e parlars occitans. L'element ligur domina
en Provença, l'ibèr en Catalonha e Gasconha. Las
províncias septentrionalas (Lemosin, Bassa Auvèrnha,
Delfinat) son estadas las pus expausadas a l'infiltracion dels
elements celtò-francs, mentre que Lengadòc presenta
una mescla mai equilibrada.
Dins lo grop linguistic occitanò-romanic, tre las originas,
lo gascon e lo catalan apareisson netament diferenciats. La familha
provençala presenta ja qualques diferéncias a l'epòca
classica qu'an anat en creissent fins a l'epòca modèrna.
Las regions nòrd-occitanas expausadas a la pression continua
de la França d'Oïl, sobretot a l'Oèst, païs
de planas obèrtas, an vist nòstra lenga recular
dins las Charentes al profièit del francés. D'autre
biais, aquela accion a precipitat l'evolucion fonetica e alterat
lo vocabulari. Dès lo sègle XIV, los redactors de
las Flors del Gay Saber podián criticar lo lemosin quar
en Lemozi ditz hom granre de mots estranhs, biayssatz, trencatz
e mal pauzatz que ges per aquo quar son dig en Lemozi, no los
aparia hom en dictatz (Ed. Gatien Arnoult, t. II, p. 484).
De son costat, lo provençal pròpriament dit, alandat
als corrents franceses, que davalan per la val de Ròse,
e a las influéncias mediterranencas, presenta vèrs
la meteissa epòca las primièras traças de
las evolucions foneticas que lo caracterizan, e una vertadièra
invasion de tèrmes estrangièrs. Ramon Feraut, autor
provençal de la fin del sègle XIII, crenhiá
d'èsser pas comprés :
Car ma lenga non es
De dreg proensalés.
Lo bas auvernhat e lo delfinés an talament sofèrt
d'aquelas accions perturbatrises que son pas aisidament comprenedors
pels autres Occitans.
Al contrari, lo lengadocian, protegit per una cinta ininterrompuda
d'autres dialèctes occitans e plaçat d'esquinas
contra un massís montanhós, es demorat a l'abric
dels grands corrents de circulacion e a pogut defugir tota contaminacion.
Son airal es estat reduit solament en Velai e Vivarés que
se son destacats del tipe lengadocian normal, e dins lo païs
de Nimes que s'es literalament provençalizat a una epòca
modèrna.
La relativa unitat del dialècte es deguda als ligams geografics
estudiats pus naut qu'unisson los terradors divèrses e
als païses de passatge de Ròse a Garona, qu'an obrat
coma centre. D'autre biais, la dominacion politica dels comtes
de Tolosa e l'importància de lor capitala an jogat un ròtle
unificador de primièr òrde durant los sègles
de formacion de la lenga.
Los parlars lengadocians an, ça que la, de luènhas
originas; se son constituits al torn d'antics centres successivament
preceltics, galleses, gallò-romans, feudals, episcopals
o pus simplament comercials, qu'a travèrs las vicissituds
de l'istòria an servat lor personalitat. An obrat per irradiacion
en unificant mai o mens eficaçament lo parlar de lor ròdol.
Lo maximum de diferenciacion es estat atench dins los païses
de cantonament del Massís septentrional e dels Pirenèus,
lo minimum dins los païses de passatge del ribairés
de la mar, del còl de Naurosa e de la val garonenca.
Òm pòt definir una lenga, un dialècte o un
parlar : un grop de parlars naturals que possedisson un cèrt
nombre de caractèrs comuns. La lenga, lo dialècte
e lo parlar diferisson solament pel nombre e la valor d'aquels
caractèrs. Los limits que separan aquelas unitats linguisticas
son formats per una zòna d'espandida variabla, dins la
quala los caractèrs distinctius son entremalhats.
Dins la formacion d'aquelas unitats an jogat un ròtle preponderant
l'encastre geografic, lo mitan etnic e l'istòria politica
o economica.
Aquò dit, anam ensajar de caracterizar lo lengadocian per
comparason amb los autres dialèctes o lengas que lo rodejan.
a) Per la prononciacion francesa de u (ü) allòc de
u espanhòl en catalan : leng. madur; cat. madur.
b) Per la diftongacion de e, o obèrts latins en iè,
uò, uè contra i, u en catalan : leng. sièja,
uèlh; cat. sitja, ull.
c) Per la persisténcia del diftong ai reduit a ei, puèi
e en catalan : leng. fait; cat. fet.
d) Per la conservacion del diftong au latin reduit a o en catalan
: leng. caul; cat. col.
e) Per la persisténcia de la sibilanta sonòra inter
vocalica z que s'esfaça en catalan abans l'accent : leng.
posal; cat. poal.
f) Per l'amudiment de d intervocalic final del latin contra sa
conservacion jos forma de u en catalan : leng. pè; cat.
peu.
g) Per la persisténcia de tz final que se vocaliza en u
en catalan : leng. disètz, patz; cat. dieu, pau.
h) Per la reduccion de ll e nn latins intervocalics a l, n correspondent
a ll, ny (lh, nh) en catalan : leng. bèla, cana; cat. bella,
canya.
i) Per la conservacion dels grops mb, nd reduits a m, n en catalan
: leng. comba, benda; cat. coma, bena.
j) Per la reduccion dels grops kw, gw latins o germanics en k,
g conservats en catalan : leng. quatre (catre), gardar; cat. quatre,
guardar.
l) Per la conservacion de l inicial palatalizat en ll (lh) en
catalan : leng. luna; cat. lluna.
a) Per la persisténcia del diftong ai reduit a èi
en gascon : leng. lait; gasc. lèit.
b) Per la conservacion de f tresmudat en h aspirada en gascon
: leng. forn, flor; gasc. horn, hlor.
c) Per la reduccion de ll latin intervocalic o final a l contra
r e t o th en gascon : leng. aquela, aquel; gasc. aquera, aqueth.
d) Per la persisténcia de n intervocalic amudit en gascon
: leng. luna; gasc. lua.
e) Per la conservacion dels grops mb, nd reduits a m, n en gascon
: leng. camba, landa; gasc. cama, lana.
f) Per la persisténcia dels grops br, dr, tr reduits a
b, d, t en gascon : leng. lèbre, autre; gasc. lèbe,
aute.
g) Per lo non-desvolopament de a prostetic davant r inicial :
leng. ram; gasc. arram.
h) Per la reduccion dels grops latins kw, gw allòc de lor
persisténcia en gascon : leng. quatre (catre), gardar;
gasc. quate, guardar.
i) Per la conservacion del son v fins al sègle XV, que
lo gascon a tresmudat en b bilabial non explosiu despuèi
sa formacion : leng. vòstre; gasc. vòste (boste).
a) Per la casuda de n intervocalic final del latin, contra sa
conservacion en provençal amb nasalizacion parciala de
la vocala : leng. (pa); prov. pan.
b) Pel cambiament quasi general de v en b, despuèi lo sègle
XV, allòc de sa persisténcia en provençal
: leng. fava (fabo); prov. (favo).
c) Per la conservacion de s final dels plurals, que cai regularament
en provençal : leng. pòrtas, flors; prov. pòrta(s),
flor(s).
d) Per la conservacion de l latin final intervocalic dins gaireben
tots los parlars e per la persisténcia generala de l final
provenent de ll latin o lh occitan, mentre qu'en provencal òm
a una vocalizacion generala en u : leng. nadal, bèl, miral(h);
prov. nadau, bèu, mirau.
a) Per la persisténcia de ca, ga latins e romans, palatalizats
en cha, ja en lemosin : leng. vaca, plaga; lem. vacha, plaja.
b) Per la conservacion de s+c, p, t, allòc de son esfaçament
o vocalizacion en i gaireben generals en lemosin : leng. castèl,
pasta, usclar, reviscolar, fèsta, tustar, estiu, prestar,
espiar, escut; lim. (chateu, pato, üclà, revicolà,
feto, tütà, eitiu, preità, eipià, eicü).
c) Per la conservacion de s final, allòc de sa caseguda
amb alongament de la vocala precedenta o de sa vocalizacion en
lemosin : leng. cabra, cabras, òme, òmes, borgés;
lim. (chabro, chabra@), (ome, omei), (burgei).
d) Per la persisténcia de ll final latin intervocalic,
contra sa vocalizacion en u en lemosin : leng. castèl,
vedèl; lim. (chateu) , vedeu.
REMARCA. -- L latin dona u e lh roman i : leng. nadal, trabalh;
lim. : nadau, (trabai).
e) Pel cambiament general, levat del leng. oriental, del v en
b, allòc de sa persisténcia frequenta en lemosin
: leng. vedèl, vida (bedèl, bido); lim. vedeu, (vido).
a) Per la conservacion dels diftongs que se reduison en bas auvernhat
: leng. paire, aigas, fau, aucas, pèira; bas auv. (pere,
iga, fo, ucha, piro).
b) Per la persisténcia de las consonantas davant i, e,
u, allòc de lor palatalizacion en bas auvernhat : leng.
libre, dire, vinha, nud, cuba; bas auv. (lyibre, dyire, vyinho,
nyu, tyubo).
REMARCA.--Aquela palatalizacion dona de sons variables segon los
lòcs : ty, tchy, ts; py, ps; fy, fs; sy, ch.
c) Enfin, lo bas auvernhat presenta los caractèrs lemosins
ca, ga = cha, ja, esfaçament o vocalizacion de s + c, p,
t, caseguda de s final.
Los caractèrs generals del dialècte lengadocian
atal precisats, anam examinar las particularitats dels diferents
parlars e ensajar de n'escapolar una classificacion.
1 ) Destriarem d'en primièr los parlars meridionals
que son caracterizats per l'evolucion FACTUM > fait, JUNCTUM
> junt. Lo digraf -is, -iss-, del latin x, sc, es prononciat
sh (ch francés) : caissa, cuèissa (caicho, quèicho).
Las palatalas ch, tg, j equivalon, respectivament, a tch, dj o
j : cachar, vilatge (catchà, bilatche), jamai, coja (djamai,
cujo). Comprenon los parlars seguents :
a) Lo central, en usatge en Carcassés, Bas Rasés
e Lauragués.
b) Lo tolosan, parlat dins lo ròdol de Tolosa; a sofèrt
de l'influéncia del gascon.
c) Lo foissenc, de l'ancian païs de Fois. Es lo pus iberic
dels parlars lengadocians amb lo donasanenc.
d) Lo donasanenc, dont l'airal s'espandís dins Donasan
(Arièja), una part de Fenolhedés, del païs
de Saut (Aude) e del canton d'Ax (Arièja), s'aparenta al
catalan.
e) Lo narbonés, en usatge dins l'arrondiment de Narbona.
S'aparenta al besierenc per la prononciacion -iss- : caissa (caisso).
2 ) Lo grop dels parlars septentrionals presenta una originalitat
marcada. Es caracterizat per una tendéncia generala a assordir
a atòn e a tonic nasal en o : campana, nadal (compono,
nodal). Diftonga ò obèrt tonic en (uo) -- fr. ouo
-- : còp, fònt (cuop, fuon). Altèra l latin
intervocalic en un son vesin de w, g, v : pala (pauo, pago, pavo).
Las palatalas ch, j, -iss- equivalon a tchi, dji, -iss- : pacha
(patchio), passejar (possedjià), caissa (caisso). Donan
l'evolucion : FACTUM > fach, JUNCTUM > jonch.
Òm pòt i destriar tres parlars :
a) Lo roergat, utilizat dins lo païs de Roèrgue (Avairon).
b) Lo gavaudanés, parlat dins Gavaudan (Lausèra).
Es sospartit inegalament pel limit ca, ga ~ cha, ja.
c) L'orlhagués, en usatge dins l'arrondiment d'Orlhac (Cantal).
Es sovent confondut amb l'auvernhat pròpriament dit.
3 ) Los parlars occidentals son caracterizats per la despalatalizacion
de ch, tg, j, -iss- en ts, dz, -iss- : pacha (patso), vilatge
(biladdze), jorn (dzur), caissa (caisso). Càmbian FACTUM
en fach e JUNCTUM en jonch.
Comprenon tres parlars :
a) L'agenés, parlat dins lt e Garona. Cal notar que lo
parlar d'Agen possedís los caractèrs fonetics dels
parlars meridionals jos l'influéncia del gascon.
b) Lo carcinòl, que s'espandís dins lt e Tarn e
Garona.
c) L'albigés, en usatge dins Tarn. Presenta una esitacion
entre las formas fait ~ fach.
4 ) Lo grop dels parlars orientals anóncia ja Provença
per divèrses caractèrs. Las palatalas ch, tg, j,
-iss- equivalon respectivament a tch, -iss- : pacha (patcho),
vilatge (bilatche), passejar (passetchà), caissa (caisso).
Donan l'evolucion FACTUM > fach, JUNCTUM > jonch.
Compren tres parlars :
a) Lo besierenc, parlat dins la part occidentala d'Erau (Besièrs,
Agde, Pesenàs, Bedarius, Sant Ponç).
b) Lo montpelhierenc, en usatge dins la part orientala d'Erau
(Seta, Montpelhièr, Lunèl, Lodeva).
c) Lo cevenòl, que s'espandís suls arrondiments
d'Alès e del Vigan (Gard). Es lo parlar mai parent del
provençal.
Dins la part GRAFIA E FONETICA, donarem tots los caractèrs
d'aquels divèrses parlars.
La majora part del vocabulari occitan es constituida per de mots
derivats dirèctament del latin. Aquò a pas res d'extraordinari,
si l'òm sosca que las tèrras occitanas son estadas
prigondament latinizadas tre una epòca anciana. Sembla
que, vèrs lo sègle III après Jèsus
Crist, las ancianas lengas avián disparegut del tot. Podián
pas luchar avantatajosament amb la lenga de Roma, instrument d'una
civilizacion e d'un estat social immensament superiors als del
nòstre païs.
Los ensages de qualques amators desprovesits de tota cultura linguistica
e sobretot de tot esperit critic pòdon pas endavalar los
faits establits pels linguistas modèrns. Sens denegar la
possibilitat e mai la probabilitat d'un apòrt prelatin,
cal regetar las teorias que voldrián far derivar l'occitan
del cèlta, del ligur o del grèc.
Dins la massa de paraulas vengudas del latin, cal destriar tres
tipes diferents d'apòrts :
1) Mots populars que fasián partida del vocabulari corrent
e qu'an evoluit segon las règlas de la fonetica lengadociana
: CATANUM > cade, EXCORTICARE > escorjar, FABRICARE >
fargar, LIBRAM > liura, MESPILAM > mèspla, PETRAM
> pèira, PISTILLUM > peile, VIGILARE > velhar.
2) Mots semisabents que son estats manlevats al latin escrit a
una epòca anciana e qu'an pauc evoluit o mots influenciats
per la lenga escrita. Apertenon a la lenga de la glèisa
o del dreit. Aicí-ne qualques exemples : CALICEM > calitz
o calici, COEMETERIUM > cementèri, DILUVIUM > delovi,
ELIGERE > elegir, STUDIUM > estudi, EULALIA > Aulària,
FABRICARE > fabregar, GLADIUM > glasi, PURGATORIUM >
purgatòri, SERVICIUM > servici, SOMNIUM > somi. La
forma populara de qualques unis d'aquels mots es : calze (cat.),
estug, fargar, glai o glag, purgador, somnhe.
3) Mots sabents introduits en occitan après la formacion
de la lenga per constituir lo vocabulari literari e scientific.
En general, son estats manlevats al grèc e al latin e an
subit qu'una leugièra adaptacion : astrològ, fluvi,
geometria, gramatica, ipotèca, matematica, multiplicar,
ortografia, pacificar, parafernal, rector, sincòpa, sintaxi,
vision.
An volgut, sobretot en Provença, donar una granda importància
als elements grècs que serián estats introduits
en occitan. Cal reconéisser qu'aquels apòrts venguts
dirèctament dels Grècs establits sul nòstre
ribairés son gaireben inexistents.
La majoritat dels vocables grècs son passats d'en primièr
pel latin a divèrsas epòcas. De mots coma burre,
cadièra, cambra, còp, còrda, lampesa, pebre,
pèira, sac, tesaur èran ja en latin tres sègles
abans Jèsus Crist. Cementèri, èrm, espasa,
madaissa, palanca, puèg, sauma, datan de l'epòca
imperiala. D'autres coma borsa, brústia, cara, son encara
mai tardius. Enfin lo latin popular dels darrièrs sègles
èra literalament empobolat de tèrmes grècs
qu'an passat dins las lengas latinas. Un apòrt pus recent
es degut a las relacions comercialas amb los paises grècs
a l'Edat Mejana.
Aicí una lista dels principals mots grècs del lengadocian
modèrn : amètla, anchòia, androna, argue,
bofaniá, borrica, borsa, bòsc, bota, botelha, botiga,
brústia, caça, caçòla, cada, cadièra,
calar, calimàs, calòta, cambra, cara, carafèl,
cauma, codonh, còp, cròta, culèfa o cufèla,
endévia, èrm, espadar, espasa, far, flèuma,
galafatar, galhòfa, gambe, geis, gip, glèisa, làmia,
lampesa, limpa, madaissa, maid, meca, morcha, pantaissar, planca,
postèma, raumàs, rèuma, ris, romb, sansònha,
sàrcia, teca, tèma, tròç.
Un cert nombre dels elements germanics del vocabulari occitan
èran ja en latin a l'epòca imperiala, atal èran
: arenc, borg, ganta, sopa. Mas la granda majoritat foguèron
introduits, cap al sègle V, al moment de las grandas invasions
germanicas. Es malaisit de destriar l'origina exacta d'aquels
elements a causa de la semblança dels divèrses dialèctes.
Ça que la, òm pòt atribuir als Burgonds :
caupir, espeut; als Visigòts : gasalha, randa. Quant als
Francs, an donat un contingent de mots mai important a la lenga
d'Oïl qu'a la lenga d' c. Aquestis son remarcables non solament
per lor nombre, mas encara per lor qualitat. Tenon una plaça
de primièr reng dins lo lengatge corrent.
Aicí la tièra dels pus usitats en lengadocian :
agaça, agrepir, alesna o alzena, amarvir, ampon, anap,
anca, apcha, ardit, arrapar, aspa, atapir, atarir, aubèrga,
aunir, bacon, bala, balcon, banc, banda, bandir, baron, bastir,
baud, bedèl, benda, bercar, besal, bigard, bisa, blanc,
blau, blond, blos, boc, bòrd, bòrda, borg, bornhon,
botar, brac, bramar, brandar, brasa, bregar o bargar, bres, brossa,
brosta, brot, brotar, brusc, caupir, causir, clafir, clapar, còca,
conresar, còta, creisselons, cròc, cròça,
cropa, cruga, cruissir, crusca, dard, èlm, embalausir,
eraud, esbleugir, escaça, escafir, escal, escarnir, esclafar,
esclatar, esclet, escòt, escrasar, escrimir, escuma, esmaut,
esparnhar, esparra, esparron, esparvièr, espelir, esperon,
espiar, esquivar, estacar, estalar, estampar, estona, estriu,
faidir, falet, falquet, fanga, fauda, feutre, flascon, flauson,
forbir, fornir, forselon, fresc, fròc, fronzir, gaire,
gaitar, galaupar, gamar, gandir, gant, ganta, garait, garar, garba,
garça, gardar, garir, garentir, garlanda, garnir, gasalha,
gasanhar o ganhar, gatge, gaud, gauda, gaunha, giga, gisclet,
gòrma o vòrma, grafinhar o graufinhar, grapar, grapinhar
o graupinhar, gratar, gres, grifar, gris, griular, guèrch
o guèch o guèrlhe, guèrp, guèrra,
guidar, guinhar, guinsal, guisa, lag o laid, landrar, lasc, lausenja,
lepar, lifar, lifrar, lis, lisca, lista, lòtja, maçon,
marc, marcar, marrir, martre, mast, mauca, mèlsa, mercat,
mesenga, morfidar, morir, murtrir, nafra, pargue o pàrrec,
pata, pauta, pegar, pichièra, rampa, ran, ranc, randa,
rapar, raspar, rauba, raubar, rausa, rausèl, reng, riban,
ribaud, ric, rupa o rufa, sàrria, sasir, sopa, suènh,
taca, taïna, tampar, tap, tasca, toalha, tomple, topin, trepar,
trigar, trincar, trompa, tròp, tropa, tropèl, trotar,
tufa.
Cal ajustar que los noms germanics an daissat de nombroses representants
dins los patronims e los toponims lengadocians.
Demest los noms de familha e los prenoms, citarem : Aibran, Aimeric,
Alaman, Alboïn, Alibèrt, Alièr, Amalric, Andraud
o Andral, Ansèlm, Aribaud, Armand, Armengaud, Arnaud o
Arnal, Asalbèrt, Asemar, Asibèrt, Asobèrt,
Audebaud o Audebal, Audibèrt, Audifred, Audigièr,
Audoard, Barrau o Barral, Baud, Baudoïn, Baudrigues, Begon,
Beraud o Beral, Berard, Berenguièr, Bergoïn, Bergonhon,
Bermond, Bernat, Bertièr, Bertrand, Brun, Cadoal, Carles,
Chabaud, Chabèrt, Chifre, Colrat, Ebral, Ebrard, Enric,
Ermengaud, Escafre, Escòfre, Estorge, Faral o Feral, Folques,
Folquièr, Frotard o Flotard, Guiraud o Guiral, Galabèrt
o Jalabèrt, Galibèrt, Galtièr, Garnaud o
Garnal, Gastaud o Gastal, Gaubèrt, Gaucerand, Gaucelin,
Gauderic, Gaudebèrt, Gibèrt, Girbaud o Girbal, Giscard,
Godòfre, Gontard, Gòt, Grimaud o Grimal, Grimbèrt,
Gui o Guigue, Guilabèrt, Guilhèm, Guitard, Isabèrt,
Isarn o Isard, Isnard o Einard, Jambèrt, Jòfre,
Lambèrt, Leotard o Lautard o Lieutard, Lombard, Mabèrt,
Mafre, Manaud o Manal, Mir, Miraud o Miral, Rainaud o Rainal,
Rainoard, Rambaud o Rambal, Ramon, Rasimbaud, Rasols, Ricard,
Rigaud o Rigal, Robèrt, Rogièr, Rosaud, Rotland,
Savaric, Seguin, Senescal, Sicard, Sifre, Sigièr.
Demest los toponims, senhalarem lo sufix -ens per -encs qu'a donat
de nombroses noms de lòcs en Lengadòc. Deu èsser
atribuit als Visigòts : Amarens, Berens, Esculhens, Girossens,
Mossolens, Ratairens, Tonens, etc.
Los noms en vila- o vilar- formats amb d'elements germanics son
nombroses : Vilafrancon, Vilagodor o Godorvila, Vilalièr,
Vilarambèrt, Vilarasens, Vilaudran, Vilaudric, Vilaudibèrt,
Vilar-Savaric, etc. m pòt citar encara : Casalrenós
(RANULFI), Montbajon, Montbonós (BONULFI), Montricós
(RICULFI), Puèg-Alibèrt, Castèlreng (Rasenc),
etc.
Los elements prelatins del vocabulari occitan son dificils a descobrir
demest los mots que lo latin e lo germanic pòdon pas explicar,
en rason de nòstra ignorància gaireben totala de
las lengas parladas abans la conquista romana.
Los noms de rius, coma Arièja, Arisa, Arn, Dura, Erau,
Garona, Onhon pareisson preceltics. De mots coma cuc, cuca, alterat
en tuc, truc, suc jos d'influéncias germanicas, quèr,
alp, semblan apertenir a la meteissa capa.
Om pòt acordar al ligur : calm, pena, e los toponims en
-asc, -osc, -usc : Avenàs(c), Brasc, Salasc, Branós(c).
Los noms de ciutats : Narbona, Tolosa.
A l'iberò-basc, revenon los noms comuns : artiga, barca,
biscre, coscolha, esquèr, estalviar, garbassa, garrabièr,
garric, gaure, gòrra, jasena, toja e los noms de vilas
Besièrs, Fois.
Lo gallés a daissat un contingent mai important de formas
dins lo vocabulari usual e dins la toponimia. Aicí los
principals elements de la lenga correnta : abelanca, agranhon,
alausa, alauseta, aliga, andèr, arpent, aubuga, bacin,
balma, bana, bauca, bèc, bèç, bèrla,
bescle, betonica, bilha, blat, bleda, bodosca, bolzas, bonda,
bosiga, bragas, braire, braulhar, bren, bresca, bresegon, bric,
brin, brisar, briu, bròc, bròca, bruèlh,
bruga, cade, calhau, camba, cambiar, camin, camisa, carpentièr,
carri, carruga, casse, cavanèl, cèrç, chai,
cleda, cloquièr, crauc, crauma, cugul, cutar, darbon, darna,
doga, drap, encombrar, endèrtre, esclapa, estarencla, flisca,
gadal, galhard, garra, gavèla, glena, gonèla, grava,
landa, laucec, lausa, lèga, lèri, lia, mant, marla,
matràs, mena, mèrgue, moton, naduèlh, pairòl,
palafré, palaiga, pèça, petit, rega, ròc,
rusca, sabon, saia, saile, salmon, sesca, soc, soca, soga, suja,
taraire, tenca, tralha, trauc, turra, vailet, vanèl, vassal,
vesog.
Cal notar qu'un cèrt nombre d'aquels mots coma : BRACA,
CABALLUS, CARPENTUM, CUCULLUS, SAGUM, èran ja estats introduits
dins lo latin del sègle IV abans Jèsus Crist; d'autres
coma : ALAUDA, BECCUS, BETTONICA, CERVISIA, LEUCA, SAPO datan
de la conquista de Gàllia.
La toponimia actuala lengadociana clau de nombrosas formas celticas.
Los noms de rius son lèumens preceltics, òm pòt
citar, ça que la, los noms formats amb lo radical DUBRON
(aiga) que caracterizan la region lengadociana : Argentdoble,
Argentoire (ARGENTODUBRUM) dins Aude; Verdoble, Vernasobre, Vernobre
(VERNODUBRUM) dins Erau. Ne cal acercar los noms de lòcs
de Roèrgue : Ladesobre e Valesobre, atal designats a causa
de qualque font. Las formacions amb ALISO son nombrosas : Alson,
Alsoc, Son, dins Aude; Alzon, dins Avairon, Erau, lt. Alzon, Auson,
Alzona, de meteissa origina, designan de localitats de Gard e
d'Aude.
Los noms de montanhas son representats per : Cantal e Cevenas.
Los noms de lòcs abitats son plan mai abondoses. Aicí
los principals radicals qu'intervenon dins las for macions toponimicas
:
DUNOS : Dun, Balaruc, Besun, Gavaudun, Laudun, Montlausun, Mausun,
Verdun.
MAGOS : Bram.
BRIGA : Lanobre, Vesenobre.
NANTOS : Nant.
NEMETIS : Arlende, Arne.
SOLIS : Artòsols, Conòsols, Limòsol, Vinòsols
(Aude), Bòsols (Avairon) (1).
(1) L'etimologia gallesa dels noms de lòc Artòsols,
Conòsols, etc.., es una ipotèsi personala segon
lo toponim VERNOSOLIS = La Vernosa (Auta Garona); son formats
amb lo radical celtic SOLI-, SULI-, coma segond element, e ARTO-,
CONNO-, LIMO-, VINO-, dont la preséncia dins los noms de
Gàllia es abondosament atestada (Dottin, La langue gauloise).
OIALOS a donat de nombrosas formas en -uèjol, -uòjol
(-uèjul, -ièjul, -èjul, -iòjul, -uèju),
dins lo Massís septentrional, lo païs cevenòl
e qualques autres punts : Cornuèjols, Granuèjols,
Perruèjols, Tremuèjols, Vernuèjols, etc.,
etc. Aquels toponims datan sovent de l'epòca gallò-romana.
N'es atal meteis pel sufix -ACOS que caracteriza d'innombrables
noms de domenis gallò romans : Albiac, Calvinhac, Casilhac,
Donasac, Florac, Montanhac, Orlhac, Paulhac, Rofiac, Savinhac,
Severac, Sonac, Tersac, Tolonhac, Treviac, Unhac, Ventenac, Vitrac,
etc., etc. Demest las formas isoladas, òm pòt citar
: Agen, Albi, Caors, Javols, Ledenon, Lodeva, Magalona, Mende,
Nemze (Nimes), Rodés.
Los noms de païses, per l'intermediari del latin, nos an
daissat : Albigés, Carcin, Gavaudan, Rasés, Roèrgue.
En conclusion, cal remarcar que los toponims d'origina celtica
son mens nombroses en Lengadòc que dins las regions de
França. D'autre biais, la majoritat (noms en -OIALOS del
Lengadòc oriental e septentrional e en -ACOS) datan de
l'epòca gallò-romana. Aquò es un clar indici
de la febla densitat del pòblament gallés dins nòstras
regions.
Los primièrs elements arabs an penetrat en occitan per l'intermediari del comèrci mediterranenc. Lo contingent mai important proven de las Crosadas que metèron en contacte los pòbles crestians amb los musulmans. Enfin un cèrt nombre son passats en Occitània a travèrs los Pirenèus e segurament pel mejan del catalan. Om pòt citar : aiganafa, alambic, albricòt, alcassin, alcavòt, alcòl, alcòva, alfa, alfàbia, alfasega, almanac, alquimia, alquitran, aluda, ambre, argelat, assassin, aubergina, aubèrja, aubièca, augebit, avivas, azard, azeròla, azur, barbacana, barracan, basana, borraja, burnós, camfre, carmin, carróbia, charrabià, chifra, coton, cramesit, doana, eissauga o savega, escac, escarabida, escarchòfa, estragon, faca, farda, festuc, garbin, garrofa, gipon, jansemin, jària, julèp, laut, limona, madraga, magazin, malhuc, marfega, marrega, matalàs, mesquin, mortaisa, papagai, quermès, quintal, realgar, sabaton, sacre, safran, sagaia, sarron, senha, siròp, sucre, taça, tafatàs, tafurèl, tambor, tara, tarifa, tartana, taüc.
Lo mai consequent d'aquels apòrts es lo del francés.
Dès las originas, dins la lenga dels trobadors, òm
pòt notar : aiga (francò-provençal), chin
o chen, jaune, jardin, jòia, païs, palais, poissant,
vergièr. Après l'installacion dels Franceses en
Lengadòc al sègle XIII, lo nombre dels gallicismes
creis rapidament. Al sègle XIV, òm pòt relevar
: dangièr, merchand, profitar, sage. Al sègle seguent,
es una vertadièra invasion : assès, atge, autant,
boitós, chaut, chival, congièt, desjà, despitar,
frapar, gormandejar, joïr, juscas, marchandisa, medicin,
messenhors, meissant, moyan, palhardisa, rejoïr, rejoïssança,
riche, richessa, tombar, tuar, velhessa, etc., etc.
Despuèi la segonda mitat del sègle XVI, la lenga
d' c cessa d'èsser escrita dins los actes oficials e per
consequent pèrd la màger part del sieu vocabulari
sabent. Desenant, los escrivans ocasionals posan dins lo francés
sens la mendre discrecion. La lenga parlada jos l'influéncia
del snobisme s'altèra encara mai per imitar l'aristocracia
e la borgesiá. Es lo temps ont òm vei aparéisser
: (mèro, pèro, frèro, sur, cur, oui, nani,
moussú, madamo), per citar que las formas mai correntas.
Om pòt senhalar encara la penetracion en Lengadòc
d'una cèrta quantitat de mots espanhòls o aragoneses
a travèrs lo catalan e lo gascon. En general sèrvan
o atòn final jos la forma de (u) atòn. Aicí-ne
qualques exemples : burro, caraco, carro, casco, cigarro, cocarro,
farfant, fidèus, galho, gitano, macho, mochacho, modorro,
morisco, morlaco, moro, perro, tacho.
Om pòt destriar tres periòdes dins la vida del dialècte
lengadocian.
Del sègle IX al sègle XIII, lo lengadocian possedís
una declinason amb dos cases identica a aquela de l'ancian francés.
Fins al mitan del sègle XII, sembla i aver agut coïncidéncia
entre l'usatge escrit e la lenga parlada. A partir d'aquela epòca,
la declinason dispareis de l'usatge vulgar, mas persistís
dins los tèxtes escrits. Aquel primièr periòde,
illustrat per la literatura cortesa, merita d'èsser apelat
classic o dels trobadors.
Lo segond periòde, que va del començament del sègle
XIV fins a la mitat del sègle XVI, es marcat per l'abandon
total de las règlas de la declinason dins los tèxtes
escrits. La lenga se localiza de mai en mai e pren lo caractèr
dialectal. Una part del vocabulari ancian e principalament los
tèrmes de la lenga cortesa dispareisson. Aquela pèrda
es compensada per la multiplicacion dels mots sabents manlevats
al grèc o al latin e destinats a exprimir las causas del
dreit, de la medicina, de la filosofia e de la teologia. La lenga
a una vida literària insignificanta; per contra servís
a redigir los actes, las deliberacions, los comptes, la correspondéncia
e las cronicas de nòstras comunas lengadocianas. Aquels
documents constituisson una massa enòrma d'un grand interès
linguistic e istoric. Podèm qualificar aquel periòde
de vulgar.
De la segonda mitat del sègle XVI als nòstres jorns,
la lenga d' c es descaçada de l'usatge escrit e se tresmuda
aviat en patés . Pèrd tot lo vocabulari escrit
per se reduire exclusivament als tèrmes de la conversacion
correnta dels pageses e dels menestrals. Quand, per excepcion,
los escrivans vòlon exprimir d'idèas pus elevadas,
son obligats de manlevar los mots que lor fan sofraita al francés.
De mai, jos l'influéncia de l'idèa que lo francés
es un idiòma superior del fait que s'introdutz dins l'usatge
jornalièr de las classas borgesas e aristocraticas, los
ccitans tendon de mai en mai a emplegar de formas francesas. Aquel
periòde s'amerita lo nom de decadéncia.
La renaissença modèrna de la lenga d' c s'es produita
jos l'influéncia de l'escòla istorica de la fin
del sègle XVIII amb de libres coma L'Histoire de Languedoc
dels Benedictins o L'Histoire littéraire des troubadours
de l'abat Millot, escrita amb los materials acampats per Lacurne
de Sainte-Palaye. Cal pas tanpauc daissar passar per malha lo
ròtle jogat pel Romantisme dins lo despèrtament
esperital dels pòbles anequelits per l'imperialisme dels
sègles precedents.
Lo primièr escrivan de valor qu'aja soscat a restaurar
la lenga e la literatura lengadocianas es sens cap de dobte Fabre
d'Olivet (1767-1825) de Ganges, que publiquèt al començament
del sègle XIX : Le troubadour, poésies occitaniques
du XIIe siècle (1803). Sos successors immediats, dels quals
Jansemin d'Agen es lo capmèstre, demòran estrangièrs
a tota preocupacion de restauracion linguistica; a aquel punt
de vista, contunhan los escrivans patesejaires dels dos darrièrs
sègles. Cal l'exemple de Mistral e de sos amics per despertar
en Lengadòc un vertadièr movement dins aquel sens.
Es a l'entorn de la Societat Arqueologica de Besièrs e
de la Societat de las Lengas Romanas de Montpelhièr que
se concretiza. Ça que la, la reforma linguistica mistralenca
trobèt son melhor obrièr dins August Forés
de Castèlnòudari (1848-1891) que, dins sos divèrses
recuèlhs poëtics, l'aclimatèt definitivament
en Lengadòc.
Un pauc pus tard lo Carcinòl Antonin Perbòsc (1861)
e lo Lauragués Prospèr Estiu (1860), seguissent
l'exemple del canonge lemosin Ros (1834-1905), temptan d'unificar
la lenga en restaurant la grafia classica e de la purgar mai estreitament
dels gallicismes. Malgrat la resisténcia dels felibres
tradicionalistas de Lengadòc e de Provença, lors
òbras de valor indiscutibla an fait grelhar un fum d'imitadors.
Uèi, l'evolucion del Felibritge vèrs un occitanisme
mai eficient met en evidéncia la necessitat d'unificar
los dialèctes per rendre possibles l'ensenhament dins las
escòlas e la vida d'una literatura nacionala occitana.
Dins aquesta GRAMATICA, nos prepausam de desvolopar l'òbra
entamenada pels nòstres predecessors. Per subrepés,
avèm lo desir de la far profechar dels trabalhs dels linguistas
modèrns e de l'exemple de la restauracion del catalan literari
per l'illustre Pompeu Fabra.
Estimam qu'al punt de vista de la grafia, cal conciliar nòstras
tradicions classicas, los resultats de l'estudi scientific de
la lenga, la grafia mistralenca e la grafia catalana, sens tròp
nos alunhar de las costumas a las qualas èm avesats despuèi
l'escòla. Cresèm que la melhora basa es de prendre
per nòrma lo Diccionari Ortogràfic de Pompeu Fabra
en regetant las notacions que son especificament catalanas. Aquel
procediment nos dona un sistèma ortografic ja estudiat
d'una de las grandas brancas de la nòstra lenga, nos alunha
pauc del sistèma mistralenc e del sistèma Perbòsc-Estiu,
tot en permetent una intercomprehension mai aisida entre los ccitans
dels dos penjals dels Pirenèus.
Per çò que tòca la lenga dins sos elements
sencers, cal tractar d'arreu de la fonetica, del vocabulari, de
la morfologia e de la sintaxi. En fàcia de las divergéncias
foneticas dels divèrses parlars lengadocians, cresèm
pas possible d'aténher una unificacion completa. Admetèm
las varietats foneticas ja conegudas per l'anciana lenga e regetam
rigorosament las que se son manifestadas despuèi l'epòca
de decadéncia. Es atal qu'adoptarem : nuèch, nuòch
o nuèit, e que regetarem (nièch, nèch, nioch,
nèit); fach o fait, e non (fat, fèit, fèi);
nadal, nadau, e non (nadar, nadà); ròc, ròcs
allòc de (ro, rot, ros, rots, rotch); flagèl a la
plaça de (flagièl, fladgèl, flatchèl,
fladzèl); caissa e non (caicho, cacho); pala allòc
de (pawo, pavo, pago, paro), etc.
Escriurem los mots jos lor forma etimologica completa. Es atal
qu'aurem : rauc, abaus, donar, véser, colar, singlar, malor,
fuèlh, rastolh, castanh, cunh e non (rau, abau, dunà,
bese, culà, singlà, malú, fèl, ras
tul, castan, cün).
Aquelas règlas nos amenaràn a una unificacion considerabla
de la lenga, mas al nòstre vejaire plan insufisenta. Conven
de persiègre aquel trabalh d'unificacion dins lo vocabulari
e mai que mai dins la morfologia. En fòra de las variacions
degudas a las leis foneticas regularas, i a encara un grand nombre
de variacions degudas a d'accidents divèrses de caractèr
excepcional; lo meteis tèrme pòt se presentar jos
tota una tièra de formas. Al nòstre vejaire, la
lenga literària deu se limitar a una o doas d'aquelas formas,
las mai regularas e las mai usitadas. Lo mot ANATOLIUM a donat
(anadiüèl, nadüèl, nadiüèl,
nadèl, nadièl, nadiol, nandüèl, adüèl,
asüèl). Demest aquelas formas causirem naduèlh,
la mai usitada e que pòt servir de supòrt a totas
las autras. De meteissa manièra, lo latin MESPILA a per
equivalents (mèsplo, mespula, mispula, nespula, nispula,
nèsplo, nèspro, bespulo, empulo, espulo, espurro).
La lenga literària poirà adoptar : mèspla,
mespola.
En morfologia, la preposicion latina APUD es representada per
las formas popularas : (ab, amb, an, am, ambé, dan, dam,
dambé, amé, omb, on, om, ombé, ommé,
emb, en, em, embé, emé). Nos sembla rasonable de
servar amb per la lenga escrita. De pariva faiçon l'advèrbi
latin UNDE a donat una tièra de variantas per redoblament
o combinason amb a, de, la : (unte, undum, aunt, ant, endunt,
ulant, urant, dulant, delant, anunt, alunt, dacunt, dicunt, lant).
La lenga literària a tot interès a se reduire a
l'unic ont. Lo subjonctiu present del vèrb èsser
presenta de nombrosas formas : (siò, siosco, siogue, sigue,
siège, sagie, sialhe, fogo, fosco, essie). Nos pareis preferible
d'admetre solament la classica siá dins la lenga escrita.
Aquelas nòrmas nos permetràn d'aténher una
uniformizacion relativa, mas pr'aquò sufisenta per ensenhar
la lenga als escolans e formar un eleit cultivat susceptible de
legir las òbras literàrias occitanas. Las divergéncias
foneticas, morfologicas e lexicologicas que subsistiràn,
reduitas al minimum, empacharàn pas l'intercomprehension
e constituiràn pas una tròp granda dificultat per
l'ensenhament. Una unificacion pus completa, si deu se produire,
serà l'òbra del temps e dels escrivans. Pel moment,
cadun deu prendre per basa de sa lenga lo sieu parlar nadiu e
n'utilizar totas las riquesas.
L'òbra de renaissença pòt pas, ça
que la, se limitar aquí. Demòra a netejar nòstra
lenga dels gallicismes que se son substituits als mots indigènas.
Lor remplaçament deu se far per manlèu d'en primièr
als autres parlars lengadocians, en segond lòc als autres
dialèctes occitans, catalan comprés, e d'en darrièr
a la lenga anciana. Es extrèmament rar que la lenga d'
c modèrna permeta pas totas las correccions e que calga
aver recors a un arcaïsme.
Pels mots que designan de causas novèlas, çò
pus simple es d'utilizar los mots franceses ja naturalizats en
occitan, coma : automobila, carbata, gasa, obusièr, omnibus,
tanc, torpilha, usina, etc.
Quant al vocabulari sabent pròpriament dit, serà
manlevat al grèc e al latin segon las règlas expausadas
dins l'apendix d'aquesta GRAMATICA.
Despuèi que la lenga d' c a cessat d'èsser escrita
oficialament, sa sintaxi a prigondament sofèrt. Nòstres
escrivans, avesats al francés, transpausan los torns d'aquela
lenga dins la nòstra. Per restablir la puretat primitiva,
cal d'en primièr estudiar la lenga dels pageses, legir
los bons escrivans e encara melhor practicar nòstres tèxtes
ancians. Cal notar, a aquel punt de vista, que Carcin, Roèrgue,
Gavaudan e lo païs de Fois an servat melhor que las autras
regions las ancianas règlas sintaxicas.
Los metòdes que venèm de desvolopar brèvament
nos donaràn una lenga literària vertadièra,
modèrna, pro unificada, sens pr'aquò ofegar del
tot las particularitats localas. Conciliarà las necessitats
inerentas a la vida d'una lenga literària amb los embelinaments
subtils que naisson de la sabor terrairenca.
Sabèm que nòstres adversaris objectaràn qu'aquela
lenga restaurada serà artificiala, incomprehensibla e estrangièra
dins tots los païses lengadocians.
Oblidaràn qu'una lenga literària compòrta
necessàriament una part d'artifici e d'arcaïsme. Si
volèm una lenga coma lo francés, l'italian o l'espanhòl
devèm pas rebufar las condicions d'existéncia de
tot idiòma literari.
Quant a l'argument trait de l'incomprehension, lor farem remarcar
qu'exagèran notablament e que, d'autre biais, tota lenga
necessita un ensenhament. Degun pòt pas se flatar de la
conéisser solament en la parlant; cal i apondre l'estudi.
Per fin, ajustarem qu'una lenga pòt pas se limitar a un
terrador e un sol temps. Deu èsser la sintèsi dels
parlars naturals de tota la nacion e la sintèsi de la lenga
dels escrivans ancians e modèrns. La localizacion excessiva
pòt ben facilitar la comprehension als compatriòtas
immediats de l'autor, mas la rend mai dificultosa als legeires
de las autras regions.
Em plan persuadits que tots aquels empaches, que los Catalans
son en passa de vencir, representan un esfòrç plan
mendre que çò qu'imaginan nòstres adversaris.
L'òbra realizada pels nòstres fraires de delà
los Pirenèus nos assegura del succès.